|
|
Els
vèrtexs de la O Joan Navarro
Publicado originalmente no
site catalão
Seriealfa
Els inicis
acabats de l’inici. El pinyol de la paraula que retorna al si del pinyol,
al seu ivori de lluna, a la frontera de les aigües seminals. El blat sota
la blanca llum de l’èter: Ideogrames damunt la pell de l’ombra. El jaguar
constructor dels cels que s’expandeixen. La ferralla estel•lar. L’oxigen
de les cases de la memòria. Hem alçat ciutats entre les vinyes de les
nostres extremitats, entre els reflexos dels àpats carnals, entre els
llenguatges de les antenes boreals, damunt les plaques tectòniques del
sentit. Cases per on travessa el llamp austral. La música muda de la mar.
Les columnes helicoïdals de plom. El vol de l’arc. Espills de l’ull de l’avena.
El basalt del cavaller del silenci vora els boscos de plata: Tots els
alfabets ferits. De miosotis, l’alè originari: La llum de les grafies, de
les icones al•lògenes dels rèptils. El desert de les medul•les. La bauxita
dels rellotges sense esfera. El discurs que s’esborra quan es pronuncia.
L’ambre de les vocals insomnes per sempre més. Les bactèries de les síl•labes
d’Andròmeda: Roig crepuscular. El bronze corbat del bou. La petxina d’ònix.
La o sense fi, sempre refent-se, buida i repleta. La o i l’àlef. El cant
de l’ombra harmònica i cúbica. El peix de l’hàlit. La lluna lacustre.
Navalla dels hemisferis. Espill d’orquídia sota la pluja. Vitrall de
signes que s’esbocinen. El dir de la primera ameba dins l’urna de mica. L’altre:
Nosaltres, creadors de l’altre dins la llavor de la saviesa.
Los
vértices de la O
Los inicios acabados del inicio. El hueso de la palabra que retorna al
seno del hueso, a su marfil de luna, a la frontera de las aguas seminales.
El trigo bajo la blanca luz del éter: Ideogramas sobre la piel de la
sombra. El jaguar constructor de los cielos que se expanden. La chatarra
estelar. El oxígeno de las casas de la memoria. Hemos levantado ciudades
entre las viñas de nuestras extremidades, entre los reflejos de los ágapes
carnales, entre los lenguajes de las antenas boreales, sobre las placas
tectónicas del sentido. Casas por donde cruza el relámpago austral. La
música muda del mar. Las columnas helicoidales de plomo. El vuelo del
arco. Espejos del ojo de la avena. El basalto del caballero del silencio
junto a los bosques de plata: Todos los alfabetos heridos. De miosotis, el
aliento originario: La luz de las grafías, de los iconos alógenos de los
reptiles. El desierto de las médulas. La bauxita de los relojes sin
esfera. El discurso que se borra al pronunciarlo. El ámbar de las vocales
insomnes para siempre. Les bacterias de las sílabas de Andrómeda: Rojo
crepuscular. El bronce curvado del buey. La concha de ónice. La o sin fin,
siempre rehaciéndose, vacía y repleta. La o y el álef. El canto de la
sombra armónica y cúbica. El pez del hálito. La luna lacustre. Navaja de
los hemisferios. Espejo de orquídea bajo la lluvia. Vitral de signos que
se desmenuzan. El decir de la primera ameba en la urna de mica. El otro:
Nosotros, creadores del otro en la semilla de la sabiduría.
|